4 reflexions i 1 proposta (modesta) per al “Procés” a Catalunya

Recapitulant...

Fa unes setmanes vaig escriure un article reflexionant sobre el “procés” polític que es viu a Catalunya. Una situació de conflicte polític (i de vivència social del mateix), d’àmplia insatisfacció amb l’actual articulació i de desplaçament de la societat catalana en l’eix nacional. Situació que  ha canviat substancialment en els últims temps, que és fruit de molts determinants, que requereix ser abordada i on ara mateix el marc de discussió gira al voltant de la independència. Així que hi volia reflexionar críticament i constructiva. Sense que ningú perdi de vista que l’adversari en l’eix nacional és la pulsió centralista. Resumint molt, situava cinc idees per les quals no crec que la proposta independentista –dominant en l’escena- fos desitjable: a) la societat catalana –malgrat alguns canvis- segueix sent extremadament i tossudament complexa, plural i molt majoritàriament dual en les seves identificacions, vincles emocionals, identitats nacionals subjectives i en els seus sentiments de pertinença Catalunya-Espanya (el viratge s’ha produït més en les propostes polítiques a les que es dóna suport que no pas en les identitats subjectives); b)  les sobiranies que tradicionalment s’han reclamat per a si els estats-nació són les que haurien de ser transferides cap a instàncies democràtiques europees; c) la independència  paradoxalment faria “dependre” de l’estat espanyol la re-entrada a la UE (com algú va dir poèticament: “o DUI o UE, però les dues coses no poden ser” ) i la participació de/en institucions clau com l’Eurogrup o el BCE (àmbits on està el més proper a la sobirania real que podem tocar quedaria en massa limbs); d) els costos de transició i les dificultats polítiques s’intueixen immenses –i més en un context de crisi com l’actual - (el debat no és sobre la viabilitat futura, sinó sobre la duríssima travessia del desert)  i e) l’hegemonia  –al meu entendre no modificable en el curt-mig plaç sense que deixi de ser mainstream- del procés és profundament conservadora. I les raons i arguments diferencials de l’independentisme majoritari respecte altres opcions que plantegen una alternativa a l’actual articulació entre Catalunya i Espanya  es basen en el fiscal-sobiranisme, cert supremacisme i una voluntat/instint latent de replegament nacional. Trets que entenc com el fet diferencial de l’independentisme dominant (certament hi ha un independentisme no dominant que planteja unes raons de progrés), ja que les raons genèriques o difuses d’insatisfacció amb la situació actual i la voluntat de superar-la són àmpliament compartides.

Finalment plantejava tres requisits/condicions per a una proposta superadora de la situació actual: Donar resposta a la insatisfacció amb l’actual status, preservar la unitat civil del poble i ser acordada amb l’Estat.

Tot això no pretenia caure en l’anti-independentisme. Plantejar qualsevol sortida a la contra d’aquest component importantíssim de la societat catalana és, directament, absurd. Simplement reflexionar sobre el que sembla que és el paradigma dominant i actualment l’únic projecte polític capaç de presentar una proposta que connecti amb el desig molt majoritari de superació de l’status actual. Però que fins ara no ha sigut –penso- discutit/raonat prou seriosament. Confrontar els arguments de la caverna i de la taverna i dibuixar terres promeses no val.  A part de totes les virtuts politològiques que ha tingut fins ara com a moviment polític i social (vertebració social, intel.ligència, agregació de sectors molt diversos, capacitat de mobilització, guanyar l’hegemonia, capturar per a si tot els altres eixos de conflicte,...) és de justícia reconèixer-li que ha aconseguit fins ara coses molt positives, importants i molt significatives com són que es vegi viable i necessari plantejar un canvi d’status i acumular força al respecte, que el PSOE es plantegi abordar reformes constitucionals en un sentit federal i que components del PP assumeixin i s’obrin a que les coses han de virar en un sentit contrari al centralisme. Són oportunitats a aprofitar. Fet molt notable si tenim present l’hegemonia dominant a l’estat (i la insuficiència de les veus que des del conjunt de l’estat reclamaven un canvi d’articulació estatal) i el conjunt d’incentius perversos a efectuar qualsevol canvi.

  

Però explorant l’argumentari i el projecte de l’independentisme –proposta que seddueix sincerament a una part molt significativa de la societat catalana- segueixo sense trobar resposta a les principals preguntes: Com participar sense interrupcions de la necessària construcció d’una Europa federal (existeix un vídeo que explica les implicacions vers Europa de la independència que està fet per partidaris del “sí”, però és veure’l i anar corrents a buscar la papereta del “no”) ; com preservar la unitat popular i el respecte als diversos sentiments de pertinença en un inevitable tensionament identitari; com negociar la independència si s’argumenta que des de l’Estat és innegociable una via federal. I per tant, sembla que caldrà seguir reflexionant per a què una proposta alternativa pugui ser atractiva, viable i acceptable per a una àmplia majoria.

 En aquesta nova entrada voldria aprofundir sobre alguns aspectes relacionats amb com pensem i vivim el “procés”: les disjuntives que a vegades no queden prou clares; el no menysteniment del component emocional del procés; les dificultats de pensar la complexitat;  les conseqüències del tensionament intern de la societat i finalment, desglossar una proposta modesta concreta a mode de full de ruta.

Disjuntives: Tot no pot ser.

Sempre s’han de fer eleccions. Hi ha disjuntives i aquestes van bifurcant les tries. No pot ser tot. I encara menys alhora. Comencem doncs per la disjuntiva que hauriem de situar en primer lloc si parlem de sobiranies: Volem que l’àmbit de la sobirania política/econòmica/fiscal correspongui a l’àrea monetària i al tamany del mercat que es pretén regular? (si la resposta és negativa convé recordar que aquest és l’escenari actual: desajustos que causen incapacitat de regulació i especificitat de la crisi a Europa). Si la resposta és que sí aleshores es presenta la dicotomia: o unió política europea o replegament nacional-estatal (en el cas que es trïi pel replegament, aquest en les actuals circumstàncies no distarà molt d’una autarquia vulnerable; aplicable a una hipotètica Catalunya independent, i a qualsevol país de la perifèria europea). Si l’aposta és per una unió política europea amb la corresponent transferència de sobiranies (fiscal inclosa), resulta impensable quedar-se fora de la UE per un temps indeterminat i en una posició encara més subalterna (menys capacitat de decisió) en política monetària. Desconec que farà l’independentisme quan ho constati, però només albiro 3 opcions: que es torni euroescèptic (i propugni retorn competencial als estats-nació), que mantingui fictíciament que es pot seguir amb l’actual distribució competencial afegint-hi simplement un nou estat (raonament tipus “Europa és secundari + si volem, hi entrem”), o que rectifiqui algun aspecte de la seva  proposta/projecte/calendari/estratègia.

Una altra de les disjuntives a tenir en consideració és si aquest procés es vol fer unilateralment des de Catalunya o si s’han de tenir present tots els actors rellevants. Hi ha moltes raons per qüestionar la unilateralitat però segurament la més poderosa per als amants de les raons instrumentals és que aboca a un lose-lose, un llarg conflicte i la sortida de la UE. Si ens situem en l’escenari que l’actual situació de conflicte haurà de ser negociada, llavors afloren els límits i la necessitat de tenir present les condicions materials en què s’opera i  què opinen tots els actors rellevants (tant l’Estat com altres actors internacionals i tot i que costi assumir-ho, els poders fàctics: fer les coses a la contra de tots aquests actors alhora és potser èpic però implica desconèixer les correlacions de força).

També cal aclarir si  el què es vol en el curt plaç és la independència o bé frenar la recentralització que ve, impulsar la pluriculturalitat, plurinacionalitat i el plurilingüisme de l’Estat, delimitar satisfactòriament els marcs competencials i acordar un sistema de finançament que respecti l’ordinalitat i l’anivellament. Tot no pot ser. Si l’aposta i la solució per a tot és la independència és lògic articular un bloc social i polític rupturista. Però si el que es vol és resoldre els principals nusos polítics del conflicte Catalunya-Espanya, no sembla massa assenyat haver trencat el bloc polític i social catalanista (i més que es trencarà tant el bloc com els seus components si s’hi aprofundeix) per tal d’abordar-los amb una mínima garantia de solució eficaç.

Les emocions formen part de les “raons”.

Que les emocions, els sentiments, els esgotaments i les percepcions de greuge juguen un paper important en l’impuls d’aquest procés és un fet, no és cap crítica. Qualsevol procés/projecte polític té en aquesta dimensió un component necessari. A la discussió política-jurídico-administrativa competencial, de respecte de l’autogovern,... s’hi ha de sumar el component emocional, si no, la fotografia és incompleta. Les raons sentimentals/emocionals s’han retroalimentat amb suposades raons instrumentals, convertint les emocionals en impuls i sostenidor. Si no s’aborden de forma diferenciada i específica, però,  la resolució del problema polític pot ser desastrosa. I per això mateix, per la força que tenen les emocions i sentiments a l’hora de mobilitzar s’hauria de ser extremadament curós en quines s’exciten. Si es basteix un projecte que es basa en el greuge i en el relat que l’altre és pervers, es genera una pulsió identitària excloent.

És també en aquesta dimensió emocional que cal tenir present la previsible frustració de totes aquelles persones que s’han il.lusionat en la promesa d’una independència fàcilment assolible, sense costos i solucionadora de tots els mals. Amb l’afegit que les emocions empenyen cap a la rapidesa i immediatesa. Tots aquells que han alimentat el discurs de la facilitat i meravellositat haurien d’intentar corregir el relat malgrat la frenada sigui cada cop més difícil. Evidentment però, quan la realitat aflori, tothom haurà de contribuir a canalitzar la frustració de la millor manera possible.

En la vessant emocional, o almenys la no racional , un factor addicional a tenir em compte és la temptació subjacent a un replegament nacional/estatal (sigui el que sigui). Un impuls –comprensible- a pensar que des d’aquell territori que un pot sentir com a propi i més conegut és més fàcil domar i regular les forces neoliberals. Que refugiant-nos en la proximitat es pot canviar millor allò que ens angoixa com és la regressió social i democràtica. Una creença (irracional) a que la crisi a tots nivells és més manejable des de la proximitat. La voluntat de refugi en la seguretat de l’entorn generada pel “nacional-proteccionisme” més la percepció que les decisions regressives es prenen únicament en nivells superiors o allunyats és dificultosament rebatible únicament des de la racionalitat. Crec que és un cas d’aquells que les emocions/creences romanen, i les dades rellisquen.

I cal tenir present la dimensió emocional i el xoc que produiria a una part molt significativa de la societat catalana que es sent vinculada a Espanya. Si es destapa la caixa identitària i es trenquen els equilibris construïts (que han canviat sí, però no de forma tant significativa com alguns es pensen) és fàcil que es toquin sensibilitats i formes de viure el fet nacional molt íntimes i diverses. Les emocions són molt poderoses i tenen una gran capacitat de mobilització i il.lusió. Fariem bé de tractar-les amb la cura que es mereixen.

Del pensament màgic i determinista al pensament de la complexitat

Encara és un error molt estès pensar la Història com un avenç imparable a nivells cada cop més elevats d’igualtat, llibertat i benestar. La Gran Regressió que vivim des de fa dècades n’és un exemple. Josep Fontana ha escrit llargament al respecte. També era presonera d’aquesta forma de raonar bona part de l’esquerra transformadora: estava interioritzat el determinisme segons el qual el capitalisme inexorablement es veuria sepultat per les seves contradiccions i superat pels processos emancipadors.

Res avança línealment per un suposat mandat històric. Tampoc un procés independentista. Ni el conflicte augmenta sempre fins a límits insostenibles. Ni en societats complexes de forma indefectible s’acumulen més partidaris d’una opció concreta. Els canvis polítics depenen (a part de les condicions materials) de la quantitat de persones que el recolzen, però també de la intensitat amb la que ho fan i de quin lloc en les seves prioritats/preocupacions figura. No cal recórrer a les teories de la liquiditat, però tot és més dinàmic i canviant del què sembla (i això val per totes les parts). De fet, si en algun moment s’entra a discutir seriosament i de forma informada pros i contres d’una opció rupturista com és la secessió, és imaginable pensar que els vinculats sentimentalment/emocionalment en la posició del “sí” s’hi mantinguin, però que moltes d’aquelles persones que han “comprat” l’argumentari instrumental a falta d’alternatives, s’ho repensessin pels costos i incerteses. Així mateix pot passar amb el grup dels “expectants”, si les institucions de l’Estat accedeixen a una proposta de nova articulació que doni resposta a la centralitat d’inquietuds i aspiracions.

Un dels errors del pensament simple i/o màgic és pensar-ho tot des de la unilateralitat. És creure’s que desitjant una cosa ja es té. Allò tant vell de “voler és poder”.Com si els altres actors (interns i externs) no hi tinguessin res a dir i com si les condicions materials i les correlacions de força no influïssin. Tant costa entendre que primer hi hauria un xoc intern a Catalunya; després un xoc amb l’Estat i finalment un xoc amb Europa? No són massa xocs per a sortir sense esgarrapades significatives i per pensar que cada xoc augmenta la complexitat de l’escenari?

L’altre error és pensar linealment. El pensament lineal acostuma a operar bé amb esquemes: 1 causa - 1 problema – 1 solució (o, disculpeu l’analogia salubrista,: 1 factor de risc – 1 malaltia – 1 tractament). A aquesta limitació s’hi afegeix que a més es confon la part sentida/viscuda/coneguda pel tot: projectar la homogeneïtat de part al conjunt. Però la realitat no va així. La dificultat és aplicar el pensament de la complexitat: Situacions complexes, conflictes polièdrics,  país plural, multitud de determinants, Causalitat multi-nivell, diversitat d’agents implicats, derivades imprevisibles, acceptabilitat de les respostes i equilibris inestables. Massa variables per a no considerar.

Tensionament intern: les societats perden elasticitat.

Un procés de ruptura d’un Estat compost, i més tenint present les raons motivacionals de l’argumentari independentista dominant, requereix un tensionament identitari, una necessitat de situar trinxeres “nosaltres/ells” tant en lo intern de la societat catalana com en el Catalunya-Espanya. Exemples se’n poden trobar en la vida i converses quotidianes de cadascú, en el discurs dominant i és lògic que acabin generant monstres. No es tracta de contraposar declaracions/exhibicions extremes de nacionalisme català versus espanyol tipus "i tu més" (que afortunadament ni en un cas ni en altra il.lustren al conjunt dels territoris invocats) per assenyalar la intolerància/inacceptabilitat de l'altra part. Simplement són un símptoma de quan els processos estan hegemonitzats per la dreta i un senyal d'una escalada de tensió. La necessitat de tensionar el debat identitari es converteix en quelcom imprescindible en un procés de ruptura (tot i que pugui ser no volgut) perquè si no es tensiona és molt possible que aflorin  propostes de síntesi que en trenquin la dialèctica.

En la vessant interna cal llavors col.locar en l’altra banda de la trinxera a aquells qui tradicionalment han format part del bloc polític i social del catalanisme però que no desitgen el nou objectiu polític. És un fet que repugna a molta gent, però a l’haver de tensionar políticament i identitàriament costa molt imaginar que no es recorri a destriar i voler clarificar els grisos interns i els plantejaments de síntesi. El salt d’aquí a titllar d’enemic o qualsevol altra etiqueta és facilíssim .

En societats complexes com és la catalana i quan es persegueix la separació d’un territori que en principi no s’hi mostra favorable (Espanya) es requereix per part dels impulsors del procés en la construcció metafòrica/imaginària de l’adversari extern un fenomen que és letal per a la convivència/”conllevància”: s’intercanvien els conceptes de persona i del país advers: Es deshumanitzen els ciutadans de l’altre territori, desposseint-los de pluralitat i complexitat interna per tal d’assemblar-los al suposat negatiu de l’ideal d’un mateix, i alhora s’antropomorfogeneitza el territori/país  adversari dotant-lo d’una caracterització humana amb els trets a rebutjar (lladre, espoliador, malvat, agressor, paràsit, mandrós,...).

Tot és reversible, però les societats no són perfectament elàstiques i tornen instantàniament al seu punt d’origen en quant a convivència quan se les sotmet a determinada pressió. Les conseqüències per a la unitat civil, el respecte a les identitats i vivència del fet nacional i el respecte recíproc internament a Catalunya i entre els diferents pobles i societats de l’estat, requerirà esforços per a cicatritzar-se.

Una proposta modesta

L’escenari és molt complicat. I més si no es surt de la lògica del xoc de trens o del cul-de-sac. No hi ha receptes màgiques ni cap proposta és òptima ni satisfarà les aspiracions de tothom. L’encaix federal (autogovern més govern compartit) en un Estat plurinacional és una solució de part de la societat catalana, però té una virtut que no tenen les altres tenint present la complexitat, i és que pot ser una bona síntesi i complir amb els tres requeriments que plantejava a l’anterior article. Però el federalisme hauria de fer una proposta proactiva ja que no sembla que sigui massa desitjable arribar a una solució relativament federal fruit de ser la síntesis negociada dels dos antagonismes que ara mateix plantegen ambdós governs. De federalismes, n’hi ha de tots colors i formes. Ara mateix és evident que no és una proposta seductora i motivadora, però parteix de l’avantatge que –crec- almenys pot ser acceptable per un 70-80% de la societat catalana. I donar resposta al triple repte d’encaixos –Catalunya-Espanya-Europa- cada nivell amb les seves complexitats i pluralitats internes. També és clar, que ara per ara està plantejada com una alternativa amb un cert aire de “resignació loser” i que cal dotar-la d’atractiu,  ambició i visualització que és una alternativa que pot resoldre millor els reptes i valors que afloren en societats complexes. Si us plau, que algú la doti d’èpica i estètica.

Partim que bona part de les raons instrumentals o de “benefici” que s‘addueixen per a justificar la independència serien molt més fàcils d’abordar i solucionar ( i alhora més justes i solidàries) en un encaix federal que respectés les plurinacionalitats, culturalitats i lingüismes de l’estat. El dèficit fiscal excessiu (sistema de finançament Catalunya-Espanya) -que és la raó principal segons el CEO per desitjar la independència- i que permet a alguns dibuixar una terra promesa (amb unes falàcies econòmiques escandaloses) seria corregible conceptualment amb un sistema de finançament que respecti els principis d’ordinalitat i anivellament entre parts i seria neutralitzable econòmicament amb un combat decidit del frau fiscal. Per una altra banda, per abordar les qüestions d’identitat i emocionals, no sembla pas que una solució trencadora sigui positiva, ja que és desitjable ser curós, fi  i respectuós amb el màxim de vivències que operen a Catalunya. Segueix sent, per tant,  necessària una solució satisfactòria per a la immensa majoria de la societat.

Un referèndum/consulta de sí/no a la independència pot semblar una bona proposta desllorigadora i democràticament impecable. Certament. Però les propostes de consulta “d’expressar un desig” o del “tot o res a priori” tenen alguns problemes/limitacions. En primer lloc perquè sembla evident que no aconseguiria una majoria “consensual” del 70-80%. Simplificant, ens hem de fer la pregunta honesta de si internament volem una situació de 55-45 (en el sentit que sigui) amb una meitat entusiasmada i l’altra “derrotada” o buscar una proposta/alternativa que no sigui tant entusiasmant per una part però que sigui acceptable per un 70-80% de la societat. Aquí està la importància de la pregunta/objectiu. En segon lloc cal contemplar el què podríem dir-ne les conseqüències imprevistes. Què passa si després d’un debat (suposadament informat)  surt el “sí” i es comencen a percebre les dificultats immenses per a dur-ho a terme i va quedant en el mig-llarg plaç? (això només és evitable si s’acorda amb l’Estat i es dissenya i planifica un procés tranquil i contemplant totes les derivades; doble condició que ara sembla inexistent). I si surt el “no”? Elimina el desig majoritari de blindatge de l’autogovern i d’un nou encaix satisfactori? No deixa políticament més obert el reflux i s’obre la via a la recentralització i als retrocessos que empenyen,  i es dificulta el defensar l’autogovern i encarar els reptes pendents?.

Crec per tant que es poden explorar altres vies “dins del dret a decidir” per buscar una millor solució que també sigui participada per la ciutadania. Prèviament, però, cal calmar les presses i dissenyar horitzons temporals que portin a on vulgui el gruix de la societat però que ho facin sense brusquedats traumàtiques. Si la  voluntat popular és sòlida i no conjuntural, un procés tranquil hauria de beneficiar a tothom. Una possible solució passa per la necessitat de buscar un acord (de mínims) polític intern a Catalunya ampli basat en alguns pilars/punts sense que cap part renuncïi a plantejaments estratègics propis: a) Acceptació íntegre de l’Estatut d’Autonomia aprovat previ a la laminació del Tribunal Constitucional; b) Blindatge de les dimensions cultural, educativa i lingüística; c) Negociació d’un nou sistema de finançament (2014) amb l’Estat que respecti els principis d’ordinalitat i anivellament; d) Reconeixement del dret i la forma d’exercici del dret a l’autodeterminació; e) Buscar un nou “status” i promoció dels canvis constitucionals necessaris per tal de fer-ho efectiu i reconeixement constitucional de la pluriculturalitat, plurinacionalitat i plurilingüisme.

Aquests punts poden ser un mínim comú denominador intern a Catalunya d’objectius a assolir molt majoritaris que haurien de ser acordats/concretats a través de la Comissió i el Pacte pel Dret a Decidir. Caldria llavors consultar/preguntar (és una consulta que pot ser més acceptable tant internament a Catalunya com per les institucions generals de l’Estat) a la ciutadania sobre si es vol engegar un procés de negociació i concreció sobre aquest pack amb l’Estat (entre parlaments i entre governs). És previsible que això generi un consens molt ampli. Si la resposta és afirmativa  es pot iniciar un procés de conflicte-negociació amb l’Estat i que aquest arribi a un resultat o proposta d’encaix (o no). Llavors caldrà refrendar el nou marc proposat. Sintetitzant: pacte a intern a Catalunya sobre els aspectes a decidir, referèndum/consulta previ, conflicte-negociació amb l’Estat i referèndum conclusiu. I sí, això hauria d’impulsar un procés de canvi constitucional on s’hi pugui reflectir la concreció del dret a l’autodeterminació per a la independència. Per a tot això, un horitzó d’immediatesa no sembla viable. No hi ha cap garantia d’”èxit”, però en un horitzó temporal més laxe, sembla almenys una mica més viable.

Paral.lelament, entre Estat i Generalitat, i per la importància que dèiem de les emocions, s’hauria de produir el què podriem denominar de forma obtusa i un xic ripiosa un “pacte/acord pel respecte a les identitats i sentiments nacionals”. Està clar que aquest és el pitjor títol possible. I no tinc clar si hauria de ser de forma privada o pública. Pot sonar a acudit naïf, però que les institucions i agents i organitzacions polítiques i socials que els fan de paraigües i suport es comprometin a no usar en el conflicte polític l’insult a la identitat, a eliminar supremacismes i odis del discurs, relats de guanyar-perdre i vencedors-derrotats i respectar la vivència individual dels fets nacionals pot contribuir poderosament a desactivar una part de la part del conflicte no político-administrativa o de poder. És evident que no es tracta de limitar la llibertat d’expressió d’individus, però sí que és un fet que si els actors rellevants no acompanyen/aplaudeixen/incentiven aquesta part de la tensió entre persones de territoris diversos, part de la “norma social” que els premia/tolera s’eliminaria i es veurien abocats a una forta desincentivació i deslegitimació. És possible que ja n’haguem experimentat almenys un aminorament, d’algunes parts, tant des de la Brunete mediàtica com dels sectors essencialistes de l’independentisme català.

Venen temps difícils. La complexitat requereix solucions complexes. Però la ignorància de la complexitat no eximeix de la seva realitat. Tampoc sembla que esperar al post-xoc permetrà construir una alternativa en millors condicions i una societat millor. Una llàstima, però és així.