Les meves raons per a un “No” (en cas que la pregunta no canviï)

Vagi per avançat que no sento (des de les vessants emotiva, emocional o sentimental) la necessitat de separar-me políticament d’Espanya. I tampoc m’interpel·len les crides a un suposat determinisme o “mandat de la Història”. Dit això, per tal de situar els termes per a un diàleg, intentaré plasmar les meves raons per al “no”, en cas que se’m preguntés si voldria que Catalunya fos un estat independent. Pregunta que m’agradaria respondre (tot i que jo faria una altra pregunta) tranquil.lament, després d’un procés de debat lliure i informat, i no subjecte a presses degudes a un calendari auto-imposat. Desconec, però, si s’acabarà preguntant, quan, en quin format, enfoc, validesa, i quina seria la pregunta.

Des d’una posició d’esquerres, catalanista i autodeterminista, crec que la millor articulació possible, tenint present la complexitat social, de forces i vectors que operen, seria un estat federal (autogovern + govern compartit), plurinacional, pluricultural i plurilingüístic; articulació per a la qual falta encara un llarg camí, evidentment. Tenint present que tot és dinàmic i que alguns components han anat canviant: tendència recentralitzadora, canvis i desplaçaments en la societat catalana respecte al fet nacional, i la dimensió europea.

Al meu entendre hi ha massa raons tant de procés, de resultat i de conjuntura que no fan aquesta separació ni probable ni desitjable.

Hi ha una qüestió de procés que no deixa de sorprendre’m. Sembla evident que declarar unilateralment la independència , per a qui hagi pensat una mica en les correlacions de força és una opció descartable. Com més s’hi pensa més absurd o perillós és: un estat té moltíssims instruments per fer-ho insostenible i existeix l’oposició de tots els poders i actors forts i rellevants tant d’àmbit català, espanyol, europeu, internacional i mundial. Per tornar a un marc de realitat, sembla doncs que qualsevol procés haurà de ser amb un cert grau d’acord i negociació; qüestió exigible a tots els actors, lògicament.

Una sola raó, però, hauria de ser suficient per reconduir el debat del pensament màgic al pensament polític: Europa. Si un mira què diuen els Tractats de la Unió Europea (UE) i fa una observació ràpida a les correlacions de forces i posicions dels diferents actors, queda força clar que una Catalunya independent, abans de poder iniciar qualsevol procés lent de re-entrada a la UE, en quedaria fora, i hauria d’abandonar l’Euro o, en el millor dels casos, seguir-lo usant d’una forma més subalterna i vulnerable, sense accés a intervenir en la definició de la política del BCE ni poder ser receptora dels seus mecanismes d’intervenció, liquidesa i finançament.

Quedar fora del marc i del paraigües de la UE és un retrocés polític i democràtic majúscul i quedar fora de la Unió Econòmica i Monetària (UEM) aboca a una fictícia sobirania econòmica. Fora d’aquests dos marcs, fa molt fred i no es té la massa crítica suficient (pre-condició necessària) per poder exercir un contrapoder realista al neoliberalisme i a l’oligarquia del capitalisme financer transnacional. Si hagués de fer una sola observació a l’independentisme d’esquerres seria aquesta, seguir pensant la sobirania en clau estats-nació previs a la realitat de la UE i la UEM i la necessitat de resistències i alternatives d’escala. S’ha parlat molt del trilema polític de l’economia global, formulat per Rodrik: Integració econòmica, Estats-Nació i/o Democràcia Política. Les diverses combinacions de dos dels tres elements són possibles, però els tres alhora no. En el cas de la Unió Europea això voldria dir triar entre: aprofundir en la UE, defensar els estats-nació (el que sigui) i/o mantenir la democràcia als estats. L’opció independentista al meu entendre implica renunciar, com a mínim durant bastant temps, tenint present que és un període de reconfiguració clau i definitori, a la major integració de/en la UE (no és menor recordar que un dels factors agravants de la crisi a Europa és el desajust entre les àrees fiscals –estats- i la monetària –eurozona-).

Les competències o components de sobirania que tradicionalment s’han reservat/reclamat els estats-nació, són precisament les que s’haurien de transferir –a instàncies democràtiques- cap a espais europeus. Entenc que és l’única manera de poder tant contribuir a sortir de la crisi com de plantejar una alternativa al neoliberalisme i disputar la direcció del procés a l’oligarquia financera. D’una forma ineludible sembla necessari l’existència d’un govern europeu amb un pressupost efectiu comú, una política econòmica, exterior i de defensa comuna, un sistema bancari i una banca central amb els poders de tots els bancs centrals dels països sobirans. És a dir, avançar cap a una unió política, fiscal (i de transferències) i econòmica. No sembla aconsellable transferir aquestes sobiranies cap a àmbits territorials més petits.

Els marcs de sobirania han de ser entesos com a espais on sigui possible exercir un contra-poder a les forces que pretenen laminar la democràcia en les seves dimensions política, econòmica, social o cultural. I per tant han de tenir al meu entendre un àmbit o mida en consonància com a mínim al del poder que es pretengui limitar. És per això que pensar en sobirania, o àmbit de decisió efectiu, s’ha de fer en funció de l’objectiu. I per tant, caldrà compartir sobiranies.

S’està conduint aquest procés de tal manera que genera dos aspectes preocupants per a la voluntat de ser “un sol poble” i per a la cohesió social. En primer lloc comença a apreciar-se signes de fractura social i tensionament intern. Separacions segons l’etiqueta si/no i una lògica de trinxera que trenquen el bloc social i polític del què representava el catalanisme. I en segon lloc, una previsible enorme frustració en amplis sectors significatius de la societat ja que no sembla que en el curt-mig plaç aquest procés hagi de desencadenar en la creació d’un estat independent. És preocupant pensar quina pot ser la reacció quan cristalitzi la impossibilitat d’allò desitjat de tots els sectors que s’han il.lusionat en aquest procés. És pensable que es produiran fenòmens de replegament identitari, cerca de l’adversari interior i allunyament de les formes d’intervenció col.lectiva populars. Aquestes no semblen les millors receptes per a poder construir un projecte socialment avançat per al conjunt de Catalunya.

El fet nacional pot ser abordat des de posicions conservadores, lligades a una visió romàntica i ahistòrica de la Història (per exemple) o des de posicions de progrés, de voluntat de ser. També passa en la voluntat d’esdevenir estat. La meva percepció (tot i que em falten dades per afinar l’anàlisi) és que els vectors dominants i l’hegemonia en l’actual composició del moviment independentista és profundament conservadora (en les raons, plantejament i arguments del moviment; no necessàriament en l’auto-ubicació ideològica de les forces i persones que el composen). I sembla que en aquest flux o onada del moviment això serà difícilment modificable. Quan n’analitzo l’argumentari afloren tres components principals: fiscal-sobiranisme (al meu entendre insolidari quan deixa de respectar algun dels dos components: ordinalitat i anivellament), percepció de superioritat (combinat amb cert essencialisme) i reactivitat vers les agressions de l’estat. La principal raó esgrimida per desitjar la independència segons el Centre d’Estudis d’Opinió és el “finançament”. Existeix, també, un fil argumental molt seductor en un moment socialment tant dramàtic que és la consigna que amb la independència es podria sortir millor de la crisis. Però això és confondre balances fiscals injustes amb el conjunt de l’activitat econòmica i és no entendre res de les causes de la crisi econòmica i financera i de la seva especificitat a Catalunya, Espanya i Europa.

Sense oblidar els costos de ser forçats a abandonar l’euro o la UEM.  Fer-ho forçadament encara és pitjor que fer-ho voluntàriament, opció ja de per sí, catastròfica. En l’aspecte econòmic hi ha dos aspectes negatius addicionals no menors, tant de procés, com de resultat. Són els inevitables costos de transició i els de frontera (relatius  a mercat interior i als fluxos comercials). Aquests costos no tinc idea com interaccionen amb una situació de recessió/depressió, si ho fan de manera sumativa o multiplicativa; sigui com sigui, però, sembla clar que farien disminuir encara més la demanda agregada.

Alguns escocesos partidaris del “sí” estan discutint com fer compatible amb la seva proposta el sentiment de “britishness” d’una bona part de la seva societat, el qual no té res a veure amb proximitat a “westminster/whitehall”. Crec que molta part dels partidaris i promotors del “sí” de per aquí ignoren aquest fet ja que han interioritzat el marc conceptual (el paradigma del qual seria la pluja fina que fa l’apm) que vincula/equipara Espanya a “moncloa” o la caverna i per tant el sentiment d’identitat o fraternitat compartit amb Espanya a simpatia pels components de la Reacció. Una separació política de dos territoris amb percentatges tant alts de sentiments, vincles i identitats compartides (tot i els canvis que s’han produït) seria traumàtic.

L’esquerra catalana sempre ha fet compatible drets socials i nacionals. Defensar i lluitar per més autogovern i respecte al fet nacional alhora que s’intentava protegir i augmentar els drets de ciutadania i la justícia econòmica. Però els esforços i les energies no són infinites. Una aposta independentista no acordada implica sostenir un conflicte total i totalitzant. En un context de crisi, desmantellament de l’estat del benestar i contrareformes estructurals, un enfrontament absolut amb l’Estat aniria en detriment dels esforços, resistències i aliances necessàries per preservar els fonaments d’un estat social, democràtic i de dret. Entenc que és compatible mantenir un grau de conflicte relatiu amb l’Estat i la “guerra de posicions” contra el tsunami neoliberal. Però no si l’escenari és de conflicte absolut.

Existeixen en l’actualitat múltiples conflictes o dissensos amb l'Estat o algun dels seus poders (legislatiu, executiu, judicial). Conflictes competencials, interferències en l’autogovern i l’estatut, intents recentralitzadors, un sistema de finançament que no respecta els principis d’ordinalitat i anivellament, incapacitat de participar en àmbits de definició i decisió compartida, manca de reconeixement i respecte de la plurinacionalitat, pluriculturalitat i plurilingüisme... Qüestions conflictives que no tenen fàcil resolució i que depenen de correlacions de força, però que la recepta independentista per abordar-los, no sembla que sigui la millor o única manera d'abordar-los. De fet, malgrat les dificultats i incerteses, sembla infinitament més fàcil abordar-los exercint el conflicte dins l’estat que optar per un xoc de trens o un intent unilateral de fuga sent una vagoneta.

Dit tot això, és evident que cal cercar un nou marc de relació entre Catalunya i la resta d’Espanya. Entenc que es necessita reformular l’objectiu (i la hipotètica pregunta). Abans, però, que Catalunya es “cogui” internament com a poble i la frustració esdevingui reaccionària. Caldrà reformular les aliances i tornar a un bloc catalanista exigent que permeti frenar l’ofensiva recentralitzadora, defensar l’autogovern, i reformar la constitució per tal que Espanya esdevingui un estat europeu federal plurinacional, pluricultural i plurilingüístic on el dret a l’autodeterminació de les nacions/pobles hi estigui garantit. I una Catalunya que hi pugui encaixar federalment. A això, sí que votaria “sí”.