Unitat dels treballadors, Unitat de les esquerres, Unitat de l’esquerra transformadora

 

(...) Después de trastumbar los cerros, bajamos cada vez más.

Habíamos dejado el aire caliente allá arriba

y nos íbamos hundiendo en el puro calor sin aire.

Todo parecía estar como en espera de algo. (...)

Pedro Páramo, de Juan Rulfo.

Naveguem per aigües no cartografiades; “uncharted waters” deia  Antón Costas sobre l’escenari polític-econònomic en el que ens movem. Vivim temps difícils. Un nou món, amb un poder oligàrquic financer i uns grans especuladors convertint-se en classe social dominant, amb els seus interessos contradictoris als de la resta (inclosos estats i economia productiva) i nous mitjans per assolir-los. Un model social europeu, un estat del benestar tal com el coneixem, amenaçat, per aquells que li volen treure el seu caràcter universal i per aquells que el volen empetitir a través de la inanició. Una crisi profunda que pot naturalitzar, perpetuar i normalitzar les precarietats que ha generat. Una ofensiva sistemàtica impulsada arreu que pretén retallar drets socials i laborals. Unes receptes dominants en l’agenda per a la sortida a la crisi basades en l’externalització de costos cap als treballadors i classes populars. Amb un escenari polític dels nostres contextos on les  posicions dretanes semblen majoritàries a Europa i les ultradretanes guanyen centralitat, produint un desplaçament de la “normalitat” cap a la dreta.

A Europa hi ha una tendència general d’augment de les desigualtats. De creixement del coeficient Gini a la majoria de  països del nostre entorn. On amb molt de mèrit ( i no suficientment valorat i explicat) governs d’esquerres i progrés com el de Catalunya (amb les seves limitades capacitats d’intervenció) han aconseguit frenar i parar el creixement de les desigualtats.

 

On l’externalització dels riscs cap als sectors més dèbils o desprotegits que sempre explica  Joan Coscubiela  pot seguir i augmentar en els diferents eixos (mediambiental, entre països, entre generacions, entre empreses, entre classes i entre sub-sectors de classe,...).  On és possible que les properes generacions visquin pitjor que les prèvies i que per primera vegada com a civilització (en la seva vessant de qualitat democràtica, d’igualtat i cohesió) anem a pitjor, quelcom que alhora es fa difícil de visualitzar, al xocar amb aquell determinisme tant íntim de la tendència imparable a millorar.

 I amb un medi caracteritzat per una crisi  energètica (crisi en el sentit que les velles energies no acaben de morir i les noves no acaben de néixer) i  una crisi climàtica (crisi  entesa com que estem transitant un punt d’inflexió i no retorn amb conseqüències per a l’habitabilitat del planeta).

Fa un temps algú escrivia, que a aquesta esquerra nostra li tocava transitar pel complicat i estret pas situat entre els cants d’Escila i Caribdis, entre l’esquerranisme impacient/deconnectat (estèril  i de club d’opinió) i la renúncia a l’avenç en drets (sense saber qui era Escila i qui Caribdis). Ara s’hi afegeix que a la gent a la que volem arribar li toca resistir els cants de la prepolítica i de la postpolítica. On la pedagogia política torna a fer necessari retrocedir a explicar simplement la utilitat i necessitat de la política.

És un “mondo difficile” i complex. Amb una dificultat real de conceptualitzar l’immens poder i capacitat d’influència dels veritablement poderosos. Fet que fa redirigir la crítica política i econòmica i el malestar de molta gent cap a aquells àmbits que veiem, comprenem i tenim més propers (formacions polítiques i sindicals, sub-segments de classe objectivament aliats). Sense la visió de conjunt és difícil encertar l’adversari. A això segurament hi ajudaria recuperar el marxisme com a mètode per a l’anàlisi (dic per a l’anàlisi, no parlo com a programa).

On l’hegemonia neoliberal en les idees i en les pràctiques apareix en la seva versió més dura i total, afavorida pel “quan pitjor la majoria, millor per a ella”. La legitimitat social del capitalisme neoliberal no es veu significativament afectada (quan és el què ens ha portat on estem ara); potser sí, però, (tot i que em falten dades) d’una forma difusa  la legitimitat de l’oligarquia financera. I si en canvi apareixen qüestionaments de la legitimitat dels mecanismes de contrapoder, sigui la política o el sindicalisme.

Quan parlem d’hegemonia del neoliberalisme (entesa com la capacitat per dirigir intel.lectualment els processos), és que és real, i es nota. Hi ha un cert consens en qualificar el neoliberalisme actualment d’hegemònic, però a vegades s’actua com si això no fos així, com si no es generessin moltes dificultats objectives i subjectives per a articular i organitzar les respostes, per guanyar drets, en definitiva per seguir progressant. Si no s’entén i es fa pedagogia (complicada per altra banda) que estem en una fase defensiva, de resistir retallades i no pas d’ofensiva, ens equivocarem i generarem frustració. Són conceptes repetits però potser no prou entesos per analitzar com afecta a les condicions de vida de la gent i a les dificultats per intervenir i empoderar-se.

I tot plegat té impacte electoral. I s'expressa amb un vot des cap a la dreta.



 

Qualsevol dels paràgrafs anteriors ja seria suficient per si sol per posar-se a reflexionar sobre el què hem de fer. Però totes sumades creen un panorama que hauria de poder superar esquemes i concepcions molt establerts. I és un temps on les no-accions tenen conseqüències.

I és en aquest context que té la major importància allò orgànic, allò organitzatiu, per poder arrelar-se i bé i articular respostes. I que agafa un sentit encara més important el valor de la unitat. La unitat no és un bé absolut, però és quelcom necessari, imprescindible i positiu (si és coherent) i més en els temps que corren. Bàsicament per saber donar respostes i ser útils. Sabem que les organitzacions tenen dues activitats fonamentals. Produir i reproduir-se. Produir intervencions per assolir els seus objectius. I reproduir-se per poder-ho fer al llarg del temps. I sabem que la unitat no només suma, sinó que multiplica i fa més fàcil guanyar majories socials. I que per economia d’escala, permet centrar més esforços  en produir resultats, i disminuir els esforços en reproduir-se. Sempre si es donen les condicions subjectives i objectives, de necessitat, viabilitat i factibilitat.

Tot i que existeixen raons que tenen poder explicatiu en el passat, moltes de les raons adduïdes per justificar separacions d’espai i compartimentacions-estanc ara mateix sembla que no tenen ja sentit.

 Unitat dels treballadors

El moviment sindical i dels treballadors és l’únic moviment social real actual. És l’únic moviment que pot resistir en la defensa de les condicions laborals i salarials dels treballadors i és l’últim dic de contenció per evitar el buidatge i desmontatge de l’estat del benestar. La vaga general del passat del 29 de setembre n’és un bon exemple. Els dos sindicats de classe són els qui -amb la força que els donen- representen a la immensa majoria dels treballadors i és on estan organitzats els treballadors més actius.

 

És cert, tenen mancances i necessiten arribar als nous sectors no organitzats (joves, alguns sub-segments dels treballadors més qualificats –aquells que decanten l’hegemonia en cada àmbit-), alguns sectors productius amb presència corporativa, i les petites empreses i les més precaritzades).

Històricament s’han donat diverses raons (totes lògiques i entendibles) per explicar les diferències entre els dos sindicats perquè no ha sigut possible la unitat sindical: Les diferències d’intensitat que es posa en l’eix negociació-mobilització; el caràcter o no socio-polític; l’origen i les fonts diferents i conflictives; que són la representació de diferents fraccions dels treballadors; el caràcter de classe i nacional; la independència real dels partits polítics. Si es paren a pensar una a una semblen ja cosa passada. Segueixen existint certes diferències, en les pràctiques a empreses concretes, en les propostes dels punts de partida però són qüestions resolubles.

És per això, que la unitat real dels sindicats, en una sola organització, més enllà de la unitat d’acció actual seria quelcom a reivindicar. Evidentment  des de la independència i autonomia, la no interferència, l’assumpció que lògicament són els homes i dones sindicalistes que han de liderar el procés i el respecte als temps i als àmbits, sembla que políticament seria quelcom a reflexionar quines passes es podrien realitzar per avançar cap a un únic gran sindicat.

Unitat de les esquerres

Les esquerres són plurals i ho seguiran sent. I en el seu conjunt polític i social són el bloc que representa a la majoria, també plural. Per fer-ho possible, des del respecte mutu, s’han de trobar més espais de col.laboració, per poder ser majoritària en cada àmbit d’intervenció humana i en cada espai on s’elaboren i es prenen les decisions.

 

Tenim unes experiències prèvies molt positives d’interrelació que han d’ajudar a aquesta cultura unitària: òbviament el govern catalanista i d’esquerres, però també experiències més petites i parcials, en l’esfera de la reflexió la universitat progressista d’estiu, o en l’esfera social les experiències unitàries de les molt diverses mobilitzacions hagudes. Però segueix molt instalada la cultura dels compartiments (amb la no implicació en els que són dels “altres”).

Es necessita més, molt més. Per crear una hegemonia d’esquerres, per articular i aconseguir aplicar propostes que objectivament beneficiïn a la majoria i guanyar per al bloc a aquelles persones clau que decanten i fan tendència en el seu àmbit.

Hi ha molts sectors, massa, que s’ha optat per -segons la correlació de forces- no colaborar en les diverses esferes d’influència. En el món de la salut, per exemple. Hi ha diferències molt enquistades –en la gestió, en el model, en els accents,..- entre les esquerres, és cert. I s’ha optat per la solució còmoda. Cadascú en el seu àmbit, els seus equips i amb autisme cap a la resta: Serveis sanitaris; salut pública; recerca puntera. I sense possibilitats gairebé de colaboració i interrelació entre els professionals, acadèmics i gestors que en cada camp i especialització lideren, i marquen el camí. Amb la pèrdua immensa de potencial que això significa per les parts, pel conjunt i pel resultat.

Els espais s’haurien de retro-alimentar. I comptar amb suficient suport social al darrere per acompanyar les mesures de progrés i frenar les agressions i retallades. Una de les lliçons més evidents d’aquests temps és que la política institucional per si sola no pot fer front als poders fàctics, als atacs en curt, ni als atacs en llarg. I una altra és que hem de conèixer de primera mà el funcionament del sistema per dins i ser conscients del terreny de joc.

Una de les primeres coses a fer seria posar en comú els think-tanks i laboratoris d’idees diversos. I començar a treballar en contra-restar amb l’evidència i alternatives aquelles idees que han penetrat tant profundament en els cors i les ments de les classes populars. Idees que costa molt de desallotjar. Idees acientífiques, consignes, marcs conceptuals ben dibuixats,  profundament conservadores i que anulen i inhibeixen i es tornen refractàries a qualsevol plantejament de sortida col.lectiva i equitativa. En el camp de l’antropologia, de la genètica, de la sociologia, de l’economia.

En el camp productiu hi ha un cert consens en el model productiu que es vol: sectors de valor afegit, de futur,  formació, r+d+i,... . Però les esquerres no s’han posat a parlar encara de l’estructura productiva. Ni tan sols comentat, per poder ser interioritzat, i poder dissenyar un marc compartit per avançar. Un marc d’estructura productiva i econòmica que pugui ser assumit pel conjunt de les esquerres i sumar (per interès compartit i contradictori amb el poder financer i amb una part de les grans transnacionals) a autònoms, petits empresaris i empreses dels sectors d’interès. En el sentit de definir quins sectors estratègics (en funció de la seva criticitat, sostenibilitat, tamany, massa crítica, caràcter “too big to fail/to exist”...) han de romandre en l'esfera pública, quins sectors han d'estar regulats, quins a la iniciativa privada, quins controlats, quins supervisats, quins cedits/concedits, quins compartits, ...

Unitat de l’esquerra transformadora

L’esquerra transformadora de model socioeconòmic i ambiental és ICV-EUiA. Superadora del sistema actual en benefici del bloc social majoritari. Fora d’això hi ha el fred, “la nada”, clubs d’opinió i de tertúlia, grups d’amics estètics, i xiringuitos estèrils i inútils (en el sentit de no-útils) que van tant davant de les masses que ni les veuen (ni les entenen) ni són vistos (ni entesos) per elles.

Actualment és una coalició electoral. La pràctica ens diu que entre les dues parts no hi ha diferències programàtiques ni d’acció significatives. Tenen certes diferències: en els accents; en les relacions i colaboracions estatals i europees; en el paraigües definitori-identitari i suspicàcies entre les minories de les dues parts heretades de la història. Situacions que no semblen irresolubles en diferents marcs o estadis organitzatius que s’haurien d’anar recorrent per etapes (que haurien d’accelerar-se): coalició política, federació de partits, i finalment un sol partit unitari i ampli amb espai reconegut per a diverses sensibilitats. De fet el recórrer aquest camí cap a una sola organització sembla per si mateixa la millor recepta per a solucionar aquestes inèrcies.

 

Resumint. Són temps molt complicats, que veurem coses que segurament no creuríem. I en les eines, en els instruments, necessitem un gran sindicat, unes esquerres amb més interacció i una sola força de l’esquerra transformadora i ecologista.

Cantava Cohen en el seu himne:

“Ring the bells that still can ring,
forget your perfect offering,
there is a crack in everything,
that's how the light gets in”.